L’entrevista de Jean-Michel Blanquer per Michel Feltin-Palas (L’Express 05.05.2026) a pas solament una pèça jornalistica: es una radiografia precisa de las paurs que contunhan de governar la politica lingüistica francesa.
Blanquer ditz qu’aima las lengas. Afirma quitament que vòl que la lenga bretona visca. Mas es un amor qu’engatja pas a res, que destorba pas, que transforma pas, que càmbia pas res… Quand arriba lo moment de parlar de dreches reals —escòla, administracion, espaci public—, aquel amor desapareis e daissa la plaça a la suspicion.
Sa tèsi es grotesca: compara los defensors de las lengas mal dichas “regionalas” a d’islamistas, de separatistas e d’independentistas; una afirmacion injusta e, sustot, una inversion pervèrsa de la realitat. Es pas la defensa de las lengas que crèa l’independentisme. Es lor negacion.
L’idèa centrala del discors de Blanquer es que darrièr las lengas i a una menaça politica. Es pas un argument novèl, mas si qu’es simptomatic. Equiparar —dirèctament o indirèctament— los movements per la reviudacion de las lengas amb d’estrategias d’islamisme radical o de projèctes independentistas es un procediment retoric grèu. Es un fals argument que servís per criminalizar tota revendicacion legitima de dreches lingüistics.
Quand Blanquer ditz qu’es pas l’escòla qu’a de compensar la pèrda de la transmission generacionala, ignòra deliberadament de decennis de consens scientific en sociolingüistica. Sens escòla la lenga desapareis, aquò es un fach real e atestat. A mai, d’estats lingüisticament duradisses coma Canadà o Belgica demòstran que la tèsi jacobina o bonapartista que vòl qu’un estat “indivisible” siá necessàriament monolingüe es una ficcion nacionalista.
L’independentisme es pas un problèma per França. L’independentisme existís, coma dins tota societat democratica ont debaton d’idèas divèrsas. Lo problèma es la concepcion d’una republica que presica l’egalitat mas la confond amb l’uniformitat.
Quand un estat empedís una lenga d’èsser utila, vesidoira e transmissibla, ditz a sos parlaires que lor biais de viure a pas sa plaça. E es dins aquel void —politic, social, simbolic— que qualques unes imaginam d’autres encastres possibles. L’independentisme, doncas, es pas l’origina. Es sovent la consequéncia d’un blocatge existencial. Perque en França, a diferéncia d’autres païses europèus, i a gaireben pas d’espacis intermediaris. La cooficialitat es un tabó, e mai se, coma en Corsega, la reclama una majoritat de ciutadans. La reconeissença juridica es febla o inexistenta, limitada a un ensenhament opcional e a una vaga allusion patrimoniala dins la Constitucion. La descentralizacion es limitada e lo federalisme impossible. Tot es pensat per nos far desparéisser, e nos acusan de terrorisme se refusam de morir. E fàcia a aquela realitat, es normal que las posicions se radicalizen.
Es aquí que lo discors de Blanquer se revèla prigondament contradictòri: ditz que vòl evitar la fragmentacion, mas defend justament las politicas que la pòdon noirir.
Se vertadièrament se vòl evitar qu’una part de la societat cèrque de sortidas politicas de rompedura amb l’Estat, la solucion es pas de reprimir la diversitat, mas de la reconéisser. Es pas de limitar las lengas, mas de ne garentir lors dreches. Es pas de sospechar los locutors, mas de lor balhar lor plaça.
En Occitània o sabèm plan. Pendent fòrça generacions, la lenga es estada —e es totjorn— marginalizada, invisibilizada, reducha a l’encastre privat o simbolic. E, ara que la volèm reviudar, l’Estat exigís de nosautres qu’o fagam sens destorbar, sens exigir, sens revendicar cap de cambiament prigond.
Mas una lenga se salva pas amb lo folclorisme. Se salva amb de politicas lingüisticas intelligentas: a de poder èsser la lenga de l’escòla, a de poder èsser emplegada dins la vida vidanta, a de poder èsser viscuda… a de poder existir plenament dins la societat.
Pauques parlaires vòlon rompre l’Estat. Vòlon, simplament, viure en lor lenga. Mas s’aquel drech basic es refusat d’un biais persistent, dogmatic e intransigent, es logic que qualques unes metam en question l’encastre que nos empedís de viure coma d’occitans en Occitània. Es pas una menaça. Es una consequéncia.
La realitat es capborruda. Los occitanistas volèm viure al país en occitan —coma los bretons o vòlon far en breton, los còrses en còrs o los bascos en basco… Los occitanistas volèm tot simplament viure plenament en la lenga nòstra, la transmetre, l’estudiar, trabalhar e aimar amb ela… Es pas una menaça, es un drech.
0 commentaires