I a de violéncias que daissan de cicatrises invisiblas que travèrsan las generacions. La “Vergonha” patida pel pòble occitan, e per d’autres pòbles de l’estat francés, n’es una. La civilizacion del Paratge e de la Convivéncia es a l’ora d’ara la de l’alienacion sociala, la que cèrca son identitat dins una corsa de braus espanhòla o una paella o ben dins un discors ultranacionalista francés, que sovent estigmatiza las minoritats d’origina africana, maugrabina o subsahariana.
Pendent qualques decennis —e, en realitat, pendent qualques sègles— parlar occitan podiá suscitar de puniments, d’umiliacions e quitament l’exclusion sociala. La rason veniá d’una politica deliberada per bastir un estat-nacion pensat de París estant e per far aital desaparéisser tota la diversitat lingüística, culturala e umana de l’Estat.
A l’ora d’ara, aqueles puniments an desaparegut de las escòlas pr’amor que la tòca ja es atencha. La transmission generacionala de l’occitan es rompuda. Son paucas las familhas que gausan de passar la lenga. E, mentretant, avèm pas de trist centre de documentacion o de memòria d’aquel patiment uman de nòstres aujòls.
Dempuèi los discorses de l’abat Grégoire fins a las leis escolaras de Jules Ferry, la majoritat dels occitans foguèron victimas d’una escolarizacion traumatica, ont totes patissián de puniments e d’umiliacions pr’amor de la lenga que parlavan. Aquel efièch perdura. La majoritat de nòstres aujòls quitèron de passar la lenga a lors enfants per lor far pas subir d’umiliacions semblablas. De fach, e mai parlèsson la lenga de la civilizacion dels trobadors, èran convencuts que nòstra lenga èra pas una lenga, mas un “patois”, un mot pervèrs pensat per estimagtizar.
Per tant, cresèm qu’abans que desaparesca de tot en tot la generacion que patiguèt dirèctament aquela repression, o aquela que n’a ausit a parlar de la boca dels que l’an patida, caldriá amassar de testimoniatges. Voldriam documentar la Vergonha amb de noms, amb d’istòrias, amb d’objèctes… Cresèm qu’es important, per pèrdre pas la lenga, de remembrar cossí la nos an raubada.
Se vòstres aujòls —o vosautres meteisses— avètz patidas aquelas practicas, se servatz qualque traça d’aquela violéncia quotidiana, vos demandam qu’o partegetz, per vostres comentaris o vostres messatges a la redaccion de Jornalet. Cada fragment de memòria es una pèça essenciala d’una istòria que, coma la lenga, tròp sovent l’an volguda far calar.
0 commentaires